El passat 26 de novembre vam concloure les sessions destinades a comentar la novel·la La sang de les flors, d’Anita Amirrezvani, ambientada a la Pèrsia del segle XVII. L’activitat que va tancar la lectura va ser una webinar a càrrec de la documentalista del Museu Tèxtil, Sílvia Saladrigas, qui va compartir experiències i coneixements adquirits durant el seu viatge viatge a l’Iran, l’any 2014.
A l’Iran contemporani, les persones s’autodefineixen com a perses i no volen que se’ls anomeni àrabs. Així va començar la seva intervenció Sílvia Saladrigas, i això ens va situar de ple en el marc cultural i geogràfic del llibre, igual que al citar i mostrar fotografies pròpies d’algunes poblacions que va visitar com Shiraz o Esfahan, aquesta última omnipresent i molt ben descrita a la novel·la ja que és el lloc on transcorre la història.
A partir doncs d’aquestes primeres imatges, vam poder imaginar perfectament alguns dels ambients recreats al llibre. Vam visualitzar el paisatge rural i del poble natal de la protagonista, les cases riques com podia ser la de l’oncle Gostaham, dissenyador del taller reial de catifes, el treball de les nuadores als telers o l’ambient dels basars.
També vam constatar aspectes que ella va copsar en els seus passejos per les ciutats com la separació per gèneres en molts moments o que el luxe, les comoditats i la ornamentació existeixen com un aspecte totalment privat: no s’evidencien a l’exterior de les cases o a la indumentària exterior de les dones, per exemple.
Els i les iranianes amb qui la Sílvia es va creuar en pobles i ciutats són una gent amable, generosa, propera, donada a la conversa i molt preocupada per la seva imatge al món occidental, que saben simplificada i moltes vegades, tergiversada. Els àpats són una manera habitual de reunió social i de relació també amb viatgers desconeguts.
La indumentària femenina més ortodoxa, com el xador, la va visibilitzar amb gran diversitat i contrast de formes: dones cobertes amb teixits rigorosament negres, d’altres amb teixits de colors, nenes petites cobertes a l’escola i, per contra, noies joves on el mocador queda reduït a una mínima expressió. Un fet comú és la diferència entre la manera de vestir a l’espai públic o a l’àmbit privat, on desapareixen les cobertures i es fan presents peces més decorades i atrevides, més semblants a les nostres, a ulls occidentals.
Pel que fa a la novel·la, les nostres lectores han coincidit en què les descripcions dels diferents indrets que apareixen al llarg de la història són molt minucioses i, juntament amb l'ús de contes perses intercalats en la narració, aconsegueixen transportar-te a l'antiga Pèrsia.
També s’han fixat i han comentat de forma unànime el fet que la religió marca absolutament la seva societat i com la situació de la dona s’ha mantingut força igual des de fa segles en molts països de la zona.
Finalment, el treball artesà de teixir catifes ha sorprès a moltes lectores al descobrir amb detall com s'elabora una d’aquestes peces, des del disseny en paper dels motius decoratius fins al resultat final, l'elecció de colors, la composició dels elements d’acord al seu significat, sense oblidar les dures condicions de treball d’aquells teixidors i teixidores.
