Una casa de nines, a primera vista, ens pot semblar una joguina, però al llarg de la història ha esdevingut un objecte de col·lecció per a adults i també ha tingut una funció pedagògica, principalment envers les noies, en l’aprenentatge dels rols socials associats al gènere. Des de fa temps, a més, hi ha una gran afició entre persones que es dediquen a construir la seva pròpia casa de nines o que la formen, a partir de diversos elements que es poden adquirir en fires i comerços especialitzats.
La casa de nines és un objecte que crida la nostra atenció i ens hipnotitza quan mirem el seu interior ple d’objectes i detalls, tots a escala. Fent un recorregut històric podem dir que les miniatures d’espais d’habitatge existeixen des de fa milers d’anys i s’han trobat exemples a tombes egípcies de l’època faraònica. Tot i això, la seva funció era més simbòlica i relacionada amb els rituals funeraris. A Europa, els països del nord han estat pioners en les cases de nines tal i com les coneixem avui en dia. Segons els historiadors, la casa de nines més antiga va sorgir a Alemanya al segle XVII i, fins el segle XVIII, tenia forma de vitrina. Al segle XVIII els artesans anglesos van prendre protagonisme sorgint un tipus de casa que reproduïa façanes a l’estil dels models arquitectònics del moment. Generalment l’estructura era de fusta i al seu interior es reproduïa a escala cada element d’una casa, tant pel que fa al tipus d’estances que formaven una llar benestant com als objectes que decoraven cada espai. En aquest sentit la casa de nines és un document que representa la cultura material dels objectes de la vida quotidiana i ens mostra formes de vida ja desaparegudes.
Actualment les escales més utilitzades són 1:12 o 1:24, que significa que 1 centímetre de la casa representa 12 centímetres d’un element de mida real o 24, en el segon cas. Tot i això, abans del segle XX no existia una escala uniforme i podem trobar cases de nines antigues on hi ha elements en diferents mides. El que sí observem sempre en aquest tipus de cases són reproduccions molt fidels a la realitat, com per exemple elements de cuina de metall com olles o forquilles, plats de ceràmica, gots de vidre, mobiliari amb calaixos que s’obren, roba de la llar brodada a mà o llums d’aranya fetes amb tot detall i que fins i tot s’il·luminen. Fins a la Revolució industrial les cases de nines es feien de forma totalment artesanal, peça a peça. Posteriorment, molts elements es van fer mecànicament però tot i ser produccions seriades estaven realitzats amb tot detall i una qualitat excel·lent. A partir de 1950 es van introduir mobles que imitaven els reals, fets amb altres materials com el plàstic.
Les cases de nines en general no han estat associades a cap nina en concret i molts dels seus aficionats no són col·leccionistes de nines sinó més aviat miniaturistes. Actualment les cases de nines han esdevingut una gran afició per a adults, tant pel que fa a la seva construcció com a col·leccionar i ampliar els elements que la componen. Existeixen autèntics especialistes que es dediquen a fer peces de mobiliari amb diferents estils històrics, segons l’ambientació que vulguem donar a cada espai. Gràcies a això també hi ha un mercat que permet comprar tot tipus d’elements, des de paper pintat per les parets, objectes de bany com aixetes o nines vestides amb la indumentària de la moda de cada moment.
A l’exposició “Decòrum. Vestir la casa per a l’ocasió”, es pot contemplar una casa de nines procedent del Museu Romàntic Can Llopis, de Sitges. Va ser propietat del metge Jesús Pérez-Rosales (Manila, 1896 – Barcelona, 1989), que va donar les seves col·leccions d’art a Sitges l’any 1967. És de tipus vitrina i està formada per vuit estances que reprodueixen l’interior d’una casa benestant del segle XIX, unes d’usos privats i altres més socials, on també és visible la divisió d’ocupacions entre homes i dones. Us convidem a veure-la en directe a l’exposició! Consulteu els horaris a www.cdmt.cat.
