Amb totes les mesures de seguretat recomanades, el club de lectura del Museu Tèxtil ha pogut realitzar una sessió presencial i l’habitual cloenda d’estiu. Durant la trobada, hem comentat aspectes formals de la novel·la La ladrona de vestidos de l’autora britànica Natalie Meg Evans, com pot ser l’estil narratiu o el tractament dels personatges. Posteriorment, hem destinat un temps a la tertúlia, amb opinions i comentaris personals de totes les participants.

Imatge portada llibre "La ladrona de vestidos"

Tot i ser una novel·la amena, totes han coincidit que l’autora aglutina molts esdeveniments i personatges a l’hora, creant un argument un xic massa carregat de fets. Alguns dels personatges estan poc definits, inclús són poc creïbles per totes les circumstàncies que viuen o per com afronten el seu destí.

L’ambientació en el París dels anys trenta, les descripcions dels vestits d’alta costura i el món de la moda, i sobretot la part dedicada a la falsificació de peces és la que ens ha agradat més i ens ha fet mantenir l’interès fins al final.

Així, la lectura ha estat un motiu per acostar-nos al món de les falsificacions de les grans marques i els grans dissenyadors. La protagonista de la novel·la, Alix Gower, es veu immersa en un grup de timadors que l’utilitza per copiar dissenys d’una gran casa parisenca i vendre’ls a Amèrica, on la moda francesa causa sensació..

I és que ja a inicis del segle XX, alguns dels grans dissenyadors europeus finançaven part del seu negoci venent llicències de reproducció a grans magatzems nord americans. Això va portar que aparegués una gran quantitat de falsificadors que plagiaven peces de Poiret, Lanvin o Chanel sense cap acord legal pel mig.

Actualment, el mercat de les còpies -fonamentalment de moda i cosmètics- és un negoci que mou uns 600.000 milions d’euros l’any, segons dades de l’Associació Mundial de Consumidors (WCO). Tota aquesta activitat il·legal genera pèrdues en vendes directes, en recaptació per a les administracions, provoca  atur i suposa un frau pel consumidor que pot posar en risc la seva salut i seguretat.

Al Museu Tèxtil conservem alguns vestits considerats d’alta costura, des d’un Worth, a un Santaeulalia, passant per Dior o Balenciaga, per exemple. Algunes d’aquestes peces porten etiqueta identificativa i d’altres no. També guardem roba amb un disseny i confecció impecables, similars a les creacions de les grans cases de moda, però que no porten cap etiqueta de marca.

Doncs bé, la conservadora Mercè López descobreix en aquest breu vídeo que us oferim, alguns aspectes curiosos que ha descobert tot investigant peces d’alta costura del nostre fons.