En l'últim blog us vam mostrat algunes nines d'època que s'estan restaurant al museu. Pertanyen al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges, però recentment també s'ha restaurat una nina maniquí del fons del Museu Tèxtil per a l'exposició "Decòrum. Vestir la casa per a l'ocasió" que inaugurarem aviat. Aquest tipus de nines, que de vegades tenen l'estigma d'aparèixer en pel·lícules de terror, són habituals en les col·leccions d'indumentària i veurem el perquè.
Les nines han existit des de l'Antiguitat, però la seva funció com a difusora de la moda descriu un tipus de nina molt concreta anomenada Pandora, sorgida entre el segle XVII i XVIII, i també les nines de producció parisenca fabricades entre 1850 i 1890, anomenades "parisiennes", com la que us mostrem. Es tracta de nines amb cap i bust de porcellana, amb els ulls pintats o de vidre i cabell generalment de moher. El cos és de luda farcit de serradures i cosit de manera que permet certa articulació en cames i braços, a més, internament sol portar filferros que permeten certa estabilitat en les poses.
A mitjan del segle XIX la fabricació de nines de porcellana a França havia assolit el nivell d'indústria i empreses com François Gaultier, Jumeau o Bru Jeune et Cie., es van especialitzar en aquest tipus de nines que també es coneixien com nines maniquí, o "lady". La seva figura era la d'una dona esvelta, amb indumentària, pentinat, joies i maquillatge que reflectien les últimes modes de París. De fet els tallers on es confeccionaven les seves robes eren afins als de l'alta costura femenina. L'èxit d'aquestes nines va ser tal que diverses revistes femenines incloïen patrons per a la confecció dels seus vestits i consells sobre els teixits i l'estil dels complements.
Esquerra, detall de la roba interior, les mitges, les sabates i de la construcció interna de la faldilla, amb el teixit de tarlatana de reforç que s’utilitzava també per als vestits femenins. Dreta, detall de les puntes al coixí i la passamaneria que decora el vestit.
D'aquesta manera les nines es tornaven a utilitzar com a mitjà de difusió de la moda. Les "parisiennes" eren un objecte de luxe, molt buscades per modistes que les compraven per conèixer els teixits de moda i les noves formes dels vestits. Dins de la família, aquest tipus de nines s'utilitzava com a aprenentatge en les tècniques de confecció per a les nenes, que assajaven a petita escala la realització dels vestits, inclosa la roba interior, mitges i accessoris com barrets, bosses, etc. Evidentment hi havia versions més econòmiques, amb cap de paper maixé, però que tenien la mateixa funció dins de la llar.
Nina Núm. Reg. 22425 de Museu Tèxtil, vestida amb un conjunt de tafetà de seda i pentinada a l'estil de la moda femenina de la dècada de 1870.
La vinculació amb la moda de les "parisiennes" és el motiu pel qual eren buscades per col·leccionistes d'indumentària, com Manuel Rocamora, Lluís Tolosa o Maria Junyent, ja que permetia observar un conjunt complet d'indumentària, amb complements, joies i tota la roba interior. Una altra col·leccionista destacada va ser Lola Anglada, que va atresorar més de 400 nines que es conserven actualment al Museu Romàntic Can Llopis, de Sitges. Ella no era col·leccionista d'indumentària, però comprava nines a antiquaris o les rescatava de mercats de segona mà i les arreglava, les vestia i els hi donava una nova vida. La seva afició va ser tal que fins i tot va escriure un llibre dedicat a elles "Les meves nines".
