Quan pensem com eren els vestits durant l’època modernista el primer que ens imaginem són senyores molt elegants amb vestits de seda, ombrel·les de puntes i barrets molt decorats.

La indumentària modernista que conserva el Museu Tèxtil de Terrassa té aquestes característiques, però es tracta dels vestits que duien un percentatge molt reduït de la població: les classes benestants. Per aquest motiu han arribat fins als nostres dies, ja que eren peces molt valorades i les famílies les guardaven de generació en generació.

Però, com vestia la majoria de la població? Quines peces de roba portaven els pagesos o els traginers? Les venedores i les cuineres també portaven les faldilles llargues fins els peus?

Amb aquest article volem donar algunes pinzellades sobre la manera de vestir de totes aquestes professions relacionades amb la gastronomia i de les quals, malauradament, se’n conserven pocs exemples ja que eren peces que s’utilitzaven gairebé fins al desgast. Qui les duia no tenia la possibilitat de comprar-ne de noves i quan ja no es podien utilitzar com a peces de vestir, servien per a fer draps o per apedaçar altres peces d’indumentària.

Gràcies a diverses fonts escrites podem conèixer com eren els teixits amb els que es realitzaven, i la pintura i sobretot la fotografia han estat testimoni de la manera de vestir de ramaders, minyones, cuiners, etc. Podem veure com els teixits més emprats estaven realitzats amb matèries com el cotó, el lli, el cànem i també la llana. Aquests teixits eren econòmics i més resistents que els teixits llavorats de seda o les puntes amb els que es confeccionaven i guarnien els vestits de la burgesia. Teles com el drap gruixut de llana, la sarja de cotó o el llenç, es podien rentar sovint i aguantaven el ritme de la vida activa i de les feines brutes.

A continuació veurem, peça per peça, com era la indumentària dels homes:

  • Camisa: era de cotó, de color llis o de ratlles i amb coll de tira, perquè era més còmode per treballar. Les mànigues sovint s’arromangaven per evitar que s’embrutessin. Per a protegir aquesta part de la camisa, en alguns oficis s’utilitzava una màniga postissa anomenada maneguí que es posava a sobre de la màniga de la camisa i que era de teixit fosc.
  • Armilla: peça molt similar a l’actual, que en les classes populars es confeccionava en drap de llana, vellut o sarja de cotó, excepte la part de l’esquena que estava feta amb un teixit més senzill, com tafetà de cotó. L’armilla era molt habitual com a part de l’uniforme de cambrer.
  • Pantalons: els més habituals estaven confeccionats amb teixit de vellut o pana de cotó perquè eren molt resistents al desgast. Els colors generalment eren foscos.
  • Faixa: servia principalment per a subjectar i cenyir la cintura i protegir la zona lumbar. Estava molt indicada en feines que requerien força o aixecar pesos elevats. Amb aquesta mateixa funció encara forma part, avui en dia, de la indumentària dels castellers.
  • Brusa: sorgeix a finals del segle XIX, sobretot entre els obrers de les fàbriques. Era una peça llarga, similar al que avui en dia coneixem com a bata i estava confeccionada amb teixit de cotó, generalment de color fosc, amb obertura davant. Era molt ampla i tenia grans butxaques. Protegia la camisa i la seva versatilitat va fer que de seguida fos l’uniforme dels traginers o d’alguns venedors del mercat.
  • Jaqueta: era la peça externa més habitual. De tipus americana, tenia solapes, es cordava amb botonadura simple o doble i disposava de butxaques. Generalment es confeccionava amb drap de llana de color fosc i es folrava amb teixit de cotó o de lli.
  • Espardenyes: constitueixen el calçat més habitual entre obrers, pagesos, venedors, etc. Era molt pràctic perquè servia tant a l’hivern, acompanyat de mitjons, com a l’estiu. Amb sola generalment d’espart i part de l’empenya de tafetà de cotó, l’utilitzaven persones que havien d’estar dretes o caminar durant llargues jornades. Tot i això alguns treballadors com cambrers o venedors portaven sabates de pell, com a part del seu uniforme.
  • Mocador: de cotó, sovint estampat, es portava nuat al coll i tenia diverses funcions, la principal era eixugar la suor però també, quan feia calor, es mullava i servia per a refrescar-se.
  • Gorra: durant aquesta època la barretina ja havia estat reemplaçada per aquesta peça. Es confeccionava en teixit de llana o de cotó i tenia visera, de manera que protegia millor que la barretina la incidència del sol sobre els ulls.

Aquestes serien les peces bàsiques d’indumentària masculina a les que es poden afegir altres complements com el davantal, o també el corbatí que era una tira de teixit que es portava sota el coll de la camisa i es nuava al davant formant un llaç.

Pel que fa a la indumentària femenina, tal i com establia la moda de l’època de totes les classes socials, les dones havien de cobrir el seu cos fins als peus, excepte el rostre i, en el cas de les dones treballadores tampoc les mans, a diferència de les dames burgeses que mai sortien al carrer sense guants.

Les peces que formaven el vestuari femení eren les següents:

  • Cotilla: peça interior que es començava a portar des de nenes i que tenia la funció principal d’afinar la cintura, per aquest motiu estava fortament embarnillada. La feina al camp feia que les dones pageses, tot i que la portaven, no tingués tantes barnilles i, fins i tot, la portessin descordada en alguns moments per facilitar la seva feina.
  • Brusa: confeccionada en tafetà de cotó tenia coll alt o de tipus camiser i es cordava amb botons. Generalment tenia volum a la part de sota del pit, per seguir la moda anomenada de “pit de colom”.
  • Cos o gipó: ajustat a la cintura, es confeccionava amb drap de llana, vellut o pana de cotó. Les mànigues seguien les modes de cada època i a finals del segle XIX tenien molt volum a la copa i se les anomenava de pernil, per la seva forma. A principis del segle XX, en canvi, eren més ajustades.
  • Faldilla: llarga fins als peus, confeccionada en drap de llana o teixit de cotó, era ampla i es recollia en plecs o frunzit a la cintura. Les pageses sovint se l’arromangaven per a treballar al camp, de manera que mostraven els enagos, que eren una mica més curts. Els enagos els portaven totes les dones, no només les pageses i eren faldilles interiors, confeccionades en teixit de cotó o de lli, que servien per donar volum a la faldilla exterior.
  • Espardenyes: les dones duien les mateixes espardenyes que els homes perquè eren molt econòmiques i pràctiques. Però en comptes de calçar-les amb mitjons les dones les portaven amb mitges, que generalment arribaven fins les cuixes. Les pageses també podien utilitzar esclops, per a protegir les espardenyes del fang i la humitat. Algunes treballadores del servei domèstic, sobretot en cases de famílies benestants, portaven sabates de pell com a part del seu uniforme.
  • Davantal: tenia la mateixa funció pràctica que avui: protegir la faldilla de la brutícia. Era una peça quotidiana entre les venedores i treballadores del servei com cuineres o minyones. Fins i tot també per alguns homes, com els cambrers. Es confeccionava en teixit de cotó, fàcil de rentar i en aquesta època era una peça de vestir molt habitual entre les dones populars, que no només l’utilitzaven per a feinejar.
  • Mocador de cap: generalment tenia forma triangular, però podia ser quadrat i llavors es doblegava en sentit diagonal. S’utilitzava per a cobrir-se el cap, un fet molt habitual a l’època i protegir els cabells i el rostre del sol. Moltes pageses, a més del mocador, es cobrien amb barrets de palla. Algunes minyones també portaven còfia, les més senzilles eren de tafetà de cotó, però n’hi havia de batista guarnida amb puntes, segons la categoria de la família on treballaven.
  • Mocador d’espatlles: tenia forma triangular, les dues puntes es creuaven sobre el pit i quedaven fixades a la cintura de la faldilla. 

Aquesta és, a gran trets, la manera com vestien les classes populars durant l’època modernista. Podem dir que a tota Catalunya era molt similar però podia variar segons el clima i el tipus d’ofici. Els pastors o els mariners, per exemple, utilitzaven més peces d’abric.

A continuació podem veure dues imatges que il·lustren alguns d’aquests oficis relacionats amb la gastronomia. La primera mostra dos cambrers amb uniforme format per pantalons, camisa clara amb llacet al coll, armilla fosca i davantal blanc, tan llarg que gairebé cobreix els pantalons.

Imatge quiosc de refrescos i begudes.


Martí Creus Bassa treballant a l’interior del quiosc de begudes i refrescos que regentava.
Autor desconegut, fotografia cortesia de la Sra. Rosa Mª. Andrés i Creus.

En la següent imatge mostrem diverses treballadores del servei d’una casa benestant, com minyones, cuineres i cambreres. Veiem que, tot i que els seus vestits són senzills, gairebé totes porten el mateix tipus de conjunt: brusa amb coll camiser, plecs i frunzits davant, faldilla rodona i davantal. La senyora de l’esquerra porta un cos més ajustat i sota el davantal clar el vestit és tot negre. Possiblement sigui per la seva edat o també pel seu estatus elevat dins de la jerarquia del servei domèstic de la casa.

Imatge minyones de ca l’Escudé al carrer del Nord de Terrassa.


Minyones de ca l’Escudé al carrer del Nord de Terrassa.
Autor desconegut, fotografia cortesia de la Sra. Àngela Martínez i Moreno.

Aquestes fotografies formen part del catàleg “Moderníssims!!!”, editat l’any 2005 pel Museu Tèxtil de Terrassa, amb motiu de l’exposició que es va realitzar amb el mateix nom i que recollia fotografies de l’època de persones en diferents àmbits i escenaris. El trobareu a la biblioteca del Museu Tèxtil junt amb aquests llibres que us ajudaran a ampliar la informació d’aquest article.

BORAU, Cristina, Cinc-cents anys d’indumentària a Catalunya. Barcelona: Labor, 1992.

GARRICH, Monserrat i VENTOSA, Sílvia, Els vestits populars a Catalunya. Figueres: Brau Edicions, 2014.

SOLER I JIMÉNEZ, Joan (coord.), Moderníssims!!! Terrassa: Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 2005.

 

Mercè López Garcia – Conservadora